Per Marga Alconchel
Pepe Encinas és un home proper, cordial i amb bon humor, que sap traslladar la passió que sent pel seu ofici. El dimecres 9 de novembre va conduir una xerrada a les naus de Palo Alto explicant les seves experiències al diari El Periódico, i alhora, com era la vida de la Barcelona dels anys vuitanta. Va començar dempeus al costat de les seves fotografies, a viva veu, de manera completament informal i assenyalant una per una les curiositats de cadascuna.
Després es va traslladar a l’altre espai, on tenia l’ordinador, la pantalla gran, el micro de solapa i la sala plena de públic esperant els seus comentaris. Entre el públic, molts professionals que coneixien, com ell, la ciutat que s’anava veient a la pantalla.
Cinquanta imatges de barris molt precaris, de Verdum, de la Mina, de safareigs on les dones anaven a rentar roba perquè en els seus micropisos no s’hi podia fer més. Imatges de noies molt joves amb els seus fills al braç, imatges de vida quotidiana i de les reivindicacions socials de tanta gent que volia habitatges dignes, escola pels seus fills, un futur per a tots. De les seves impressions i del respecte que sentia per ells i alhora, el que ells li demostraven, perquè volien, per sobre de tot, que tothom veiés els seus problemes i el que volien.
Va comentar el funcionament de El Periódico per dins, les planilles de totes les pàgines amb la distribució de textos i anunciants i fotografies, la importància que li donava aquest mitjà a tota la part gràfica, el cap de fotografia, els muntatges per comunicar, en una fotografia, tot el contingut d’un reportatge.
Les decisions que es prenien i la dificultat d’anar a cobrir un tema amb tres càmeres penjades del coll, cadascuna amb un objectiu diferent, perquè no podien perdre temps en canviar lents. Les càmeres carregades amb rodets en blanc i negre i d’altres en color, i les “catàstrofes” que succeïen al laboratori de tant en tant…
Encinas també va mostrar l’altra part del seu treball, les fotos de polítics, de la casa Reial, dels espectacles d’El Molino que es representaven a la presó Modelo. De la platja Mar Bella quan només eren còdols, dels “cantaores” dels “merenderos” de la Barceloneta, de la gent gaudint de la platja, unes amb hijab i altres amb banyador bufó. De la Barcelona que malgrat tot, sap gaudir del que té.
No hi havia una cadira lliure, fins al punt de què hi havia gent al voltant en dues files a tocar de la paret. Victor Casanovas es va apiadar i va portar unes quantes més, que van ser ocupades quasi abans de ser desplegades del tot. Vam ser quasi 60 persones participant de les converses i les anècdotes que es van allargar fins a les nou de la nit, quan el president de Fotoclub, Xavier Modamio, ens va recordar que les portes de Palo Alto tenen pany i que havíem de sortir abans que el vigilant les tanqués!
Imatges: Àngel Baiges, Antonio Rodríguez, Carlos Mestrallet, Marc Seriol.