Per Marga Alconchel
El dijous 17, cinc cadires en arc conformaven l’espai equivalent a una taula rodona a la sala gran de Palo Alto. Tomi Socies, Ana Jiménez, Sergio Flores, Pepe Encinas i Joan Masats van començar a parlar de la fotografia com a fenomen social, com a testimoni de la història, dels seus començaments des de tots els vessants, tant de fotoperiodisme com publicitari o per encàrrec.
En un ambient distès i amb intervencions del públic, Joan Masats va comentar que ara ell pot fer les fotos que vol, per què fins ara feia les que li demanaven els seus clients, i que això ha suposat un tornar a gaudir de la fotografia. Ana Jiménez, fotògrafa de La Vanguardia, va relatar els problemes del fotoperiodisme quan limiten la seva actuació o directament li prohibeixen i després envien a la redacció del diari les fotos que l’empresa vol que es publiquen. Va parlar de la imatge periodística com una història en un sol cop d’ull, que permet fer-se a la idea del que passa al món, una peça imprescindible en el periodisme i els diaris, que són un compendi d’imatges i text.
Ella defensava el fotoperiodisme com un testimoni de l’actualitat que reflecteix el dret a la informació del ciutadà, i si això es tergiversa, s’estan laminant drets i s’està distorsionant la visió de la realitat. I posava com a gran exemple que no s’ha permès fer fotos de la pandèmia i ningú sap com van estar realment els hospitals per què no hi ha imatges.
Tomi Socies, amb un somriure, els va recordar a tots que la seva trajectòria professional sempre ha estat “a les fosques”, dins dels laboratoris de revelatge en blanc i negre. A començaments dels anys noranta li van mostrar una càmera digital, on es veia a la pantalla la foto que acabaven de fer. Tomi va quedar impactat per l’invent i va comentar que tot el seu món estava en perill. Tota Barcelona s’estava preparant per a les Olimpíades del 92, i les càmeres digitals serien la gran revolució. Tomi va tenir raó, a partir de l’any 2000 ja estaven a l’abast de tothom a les botigues.
Joan Masats va recordar la mala fama que tenien els fotògrafs, com gent mal vestida que es presentava amb texans i samarreta a sopars d’esmòquing i vestit llarg, i que per això se’ls arraconava i no tenien accés a alguns llocs. Pepe Encinas, fotògraf de El Periódico, va explicar una anècdota, quan ell estava amb vestit i corbata per anar a un esdeveniment polític, i li van dir que havia d’anar immediatament a cobrir un incendi, sense temps a canviar-se de roba. Tota la seva roba es va fer malbé. També passa a la inversa.
Sergio Flores va parlar del “xoc” entre fotògrafs i influencers. Ha fet molta fotografia de passarel·les de moda, i mentre li posaven entrebancs i li demanaven que no fes nosa i havia d’editar les fotos a casa i enviar-les a l’agència, els influencies, mòbil en mà, anaven fent fotos contínuament i les enviaven directament a les xarxes. Després d’intervencions i comentaris, van dir que els mòbils i els influencers tenen el seu moment i el seu món, que normalment és molt efímer i per a pantalles petites, mentre que la fotografia professional és per a altres qüestions i permet grans reproduccions publicitàries.
També es va parlar de la fotografia al carrer, si es pot fotografiar a una persona o a un nen, si la seva cara ha de sortir pixelada. Ana va parlar de la llei del dret a la imatge, de què si es té permís dels pares, es pot fer la cara del nen, que a vegades simplement canviant l’angle d’una foto es pot solucionar el problema. Que algunes vegades li pixelen una foto per estalviar-se problemes, quan no calia perquè tenia permís.
Les conclusions van ser, en general, que la fotografia digital i els mòbils ha fet molt de mal als fotògrafs professionals, encara que als aficionats els ha obert un munt de possibilitats que abans no tenien. Que els mòbils no són competència per als professionals perquè són per a mons diferents. Que la intel·ligència artificial, que ja està arribant, fa fotos sense fer fotos, amb una ordre de text: “imatge d’un plat, un gat i un tomàquet” i apareix. Que tot el tema digital i la imatge avança a tal velocitat que no es pot endevinar com serà dins d’un parell d’anys. Que el fotògraf professional no desapareixerà, però quedarà en un àmbit molt especialitzat i minoritari.
Mentre es debatien totes aquestes qüestions i la gent participava, alguns socis del Fotoclub anaven fent fotografies dels trenta assistents i es gravava la sessió en vídeo pels arxius del club. I, perquè hi hagués de tot, una persona del públic feia esbossos a llapis dels ponents de la taula rodona.
Poc abans de les nou del vespre es va tancar la sessió. Tots vam sortir pels jardins de Palo Alto mirant els mòbils, que havien estat callats a l’interior, i el comentari general era que encara que no siguin una càmera professional, cada vegada fan millors fotos…
Imatges: Antonio Rodríguez, Josep Maria March, Marc Seriol.