Pepe Encinas
L’ull que camina

Va estudiar fotografia a l’Escola Municipal d’Arts Visuals. Enamorat de la ciutat, la vida a Barcelona i les lluites ciutadanes van esdevenir el tema central de la seva obra, presents a les primeres fotografies que va publicar en revistes de caràcter veïnal, com Quatre Cantons, Grama o Presència.

Pepe Encinas va treballar al diari Tele/eXpres del 1974 al 1978 i a El Periódico de Catalunya fins al 2009. Això li va donar un gran coneixement de la ciutat i va convertir Barcelona en la seva gran passió. I segueix treballant per intentar captar-ne l’essència.

Ha donat classes de reportatge i fotoperiodisme a l’Àrea de Joventut de l’Ajuntament de Barcelona, a l’Institut d’Estudis Fotogràfics de Catalunya (Barcelona), a l’Escola de Fotografia de Terrassa (UPC), al Postgrau de Periodisme que ofereix la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), al Postgrau de Disseny i Fotografia de l’Elisava així com al Grau de Periodisme a la Universitat Rovira i Virgili (URV).

Va estrenar aquest segle publicant Sant Martí de Provençals, Història d’un barri i la seva gent (2001); Com ens divertíem… com ens divertim (2002); L’illa (2003) juntament amb Paco Elvira; L’escorxador ahir (2004); Poblenou, blanc i negre (2004) i Barcelona, com era, com és (2005); Barcelona. 30 anys de vida ciutadana (2008) i Barcelona vista pels grans fotògrafs (2013).

L’any 1976 va rebre el premi Ciutat de Barcelona com a membre dels reporters del diari Tele/eXpress. També ha rebut el premi Mariano José de Larra (1984), Fotopress (1984); el premi a Millor Fotoperiodista de l’Any, concedit per l’Associació Nacional d’Informadors Gràfics de Premsa (1986) i el Ferrer Eguizábal (1991).

Pepe Encinas ha radiografiat Barcelona, la ciutat-aparador i els seus vianants. Però no és una fotografia de carrer qualsevol. Capta com ningú escenes fugaces en què els maniquins, els anuncis, els grafitis, els monuments semblen interactuar amb la gent.

Exposició individual
a l’espai Palo Alto.
Del 8 al 29 de novembre.

Adreça:  
Carrer Pellaires, 30-38
Barcelona

Horari:  
Dl.-dv: De 9 a 19.30h.
Dv. 25 de 9 a 22h.
Ds. 19 de 12 a 17h.*
Dg. 20 de 12 a 19h.*
*Dies 19 i 20: hi ha Market Fest i l’accés al recinte és amb pagament.

Presentació:
Dimarts, 8, 19h.
Palo Alto.
 Acte  Presentació de l’obra exposada, amb comentaris de l’artista.


Web

L’ull que camina

Tendresa. Sobretot tendresa és el que evoquen la majoria d’aquestes fotografies. Perquè el fotògraf és respectuós amb la intimitat de les persones que retrata, solidari i tendre. És amable la foto de la petita Júlia, la seva neta, fent pessigolles a l’obra de Joan Miró; és colpidora la improvisada instantània de l’adolescent gitana amb un nounat en braços, però també és carinyosa la carota de Cristòfor Colom, una foto que Pepe Encinas va fer quan s’estava restaurant l’obelisc el 1981. Aquesta s’ha convertit en una imatge mítica perquè des que es va enlairar l’estàtua el 1888, ningú més havia vist la cara del navegant desfigurada pels anys, la humitat i les mil cagades de les gavines. El Pepe, que té vertigen, es va enfilar en una escala de gat per fer la foto.

És molt adequat que aquestes fotografies s’exhibeixin a Palo Alto, al cor del Poblenou, on el Pepe va fer les seves primeres armes en la revista del barri 4 Cantons i de la mà de Josep Maria Huertas amb qui després va signar molt altres reportatges a Tele/eXpres i a El Periódico. Una de les seves informacions amb més repercussió va ser un scoop sobre els monuments barcelonins desterrats per Franco i que la parella Huertas/Encinas van fer despertar, com el príncep de la Blancaneu, dels magatzems municipals dels carrers Wellington i Ciervo on dormien el seu llarg exili. El carrer Ciervo era un cul-de-sac d’habitatges de rellogats entre les vies del tren i la decrèpita avinguda Icària. Les obres olímpiques el van esborrar del nomenclàtor, però aquests paisatges desolats del Poblenou, on de jovenet anava amb els companys de 4 Cantons a fer safaris fotogràfics, van marcar la trajectòria professional del Pepe.

Va començar a treballar als divuit anys en el departament de publicitat de la Gaceta Ilustrada i, veient com treballaven els fotògrafs del veí diari Tele/eXprés, va dir “Jo també vull ser un mag”. I amb aquest objectiu i amb perseverança es va convertir en un gran reporter. El que avui en diem un fotoperiodista. Es treu mèrit sobre algunes de les fotos magnífiques que ha aconseguit. Afirma que els déus l’estimen i que li han posat en safata les millors instantànies. “Jo passava per allà, la noia/l’home/el nen es van girar, el fons era l’adequat. I vaig fer la foto”. Assegura que la sort l’ha afavorit i es treu mèrit dient que ha treballat poc la tècnica.

De la Gaceta Ilustrada va passar a fer d’administratiu al Tele/eXpres perquè s’apropava la mili i volia una feina fixa. Quan el fotògraf titular d’aquest diari, el Nicolàs G., no donava l’abast amb tots els seus compromisos, enviaven al Pepito a retratar la bomba del cine Balmes –que va explotar quan es va estrenar La prima Angélica- o l’incendi de l’Hostal el Sol. Però anava a tant la peça. I la mili cada vegada estava més a prop. Però la seva angoixa es va acabar el dia que el director del diari, Manel Ibañez Escofet, en una conversa escatològica que recorda rient, el va fer passar a la redacció i va entrar en plantilla.

Quan es va fundar El Periódico de Catalunya el 1978, -el primer diari amb una secció pròpia de fotografia-, hi va anar a treballar sota les ordres d’en Carlos Bosch. Allà va continuar apamant la ciutat, fugint de la foto convencional de les conferències de premsa i buscant la instantània més propera a la gent. Però en aquesta i en totes les redaccions no tot són flors i violes, i menys per a un fotògraf. Aviat va aprendre que un dia triomfes i t’aplaudeixen, i l’endemà et foten l’esbroncada perquè t’has equivocat de porta i el protagonista ha fugit per la del darrere. Però també va aprendre aviat que tant els elogis com la vergonya d’haver perdut una bona fotografia s’acabaven a les dotze de la nit. I l’endemà al matí calia tornar a començar.

L’any 2009, quan El Periódico i la resta de diaris de la ciutat van entrar en crisi, es va jubilar anticipadament. Però la seva carrera fotogràfica no va acabar el 16 de novembre del 2009. El Pepe continua fent, fins avui, el que més li agrada: badar per la ciutat i els barris buscant l’oportunitat d’una nova foto. I més lliurement que abans.

Maria Favà.

Poblenou, octubre de 2022

Coordinador:
Joan Masats