La visió estereoscòpica ja va ser estudiada per Euclides, Leonardo da Vinci i Johannes Kepler. Això demostra l’interès que ha tingut la humanitat en reproduir la sensació de profunditat que tenim amb la nostra visió.
I les investigacions per produir imatges estereoscòpiques s’inicien de forma simultània a la invenció dels suports sensibles a la llum, que fixaven les imatges d’una càmera. Però va ser David Brewster qui va construir la primera càmera fotogràfica 3D pràctica el 1849. La tècnica consistia a fer dues fotografies simultànies de la mateixa escena, amb les dues lents de la càmera, amb una separació d’uns 65 mm entre elles.
La fotografia en 3D va tenir els seus anys de glòria a finals del segle XIX i principis del XX. Posteriorment va tenir només usos científics o recreatius. El 1922 es va projectar The Power of Love, la primera pel·lícula en 3D en emprar dos projectors simultanis. Ara es viu un renaixement amb les tecnologies electròniques i la realitat virtual.
Quant a les tècniques, l’objectiu és aconseguir que cada ull vegi una imatge lleugerament diferent, perquè el cervell creï la sensació de profunditat. Al principi s’utilitzaven sistemes que obligaven cada ull, d’una forma purament mecànica, a veure una sola d’una parella d’imatges, essent les imatges normals. Les tècniques modernes fan servir diversos sistemes més sofisticats per a produir l’efecte 3D en una sola imatge.
L’anàglif consisteix en dues imatges superposades, de color diferent, que s’han de visualitzar amb ulleres amb un filtre de color diferent per a cada ull. És la tècnica més senzilla i més assequible. Té l’avantatge que en una sola imatge es poden codificar els dos colors que produeixen l’efecte. Una altra tècnica és la polarització: una imatge es polaritza en vertical i l’altra en horitzontal. Igualment, calen unes ulleres, amb la polarització corresponent a cada ull.
El sistema Chromadepth crea la sensació d’imatges flotants a partir d’imatges 2D normals, ordenant els colors segons la seva posició a l’arc de Sant Martí, amb el color vermell al primer pla. L’avantatge del sistema és que produeix fantàstiques il·lusions en 3D amb les ulleres adequades, mentre que la imatge es pot veure a ull nu sense perdre qualitat.
Durant els anys 80 va tenir força difusió el sistema d’impressió lenticular, que permet veure l’efecte 3D a ull nu, sense cap ullera especial. Molta gent haurà vist les postals que fan la sensació de profunditat en moure-les.
Exposició i demostracions
Espai: MUHBA Oliva Artés.
Del 8 al 30 de novembre.
Adreça:
Espronceda, 146.
Barcelona
Horari:
Dimecres de 10 a 14 h i 15 a 18 h
Dissabtes i diumenges d’11 a 15 h i 16 a 18 h
Exposició Barcelona 1914-1930 en 3D.
L’agrupació 3D Màgic Club fa un seguit de propostes per a tothom que tingui interès en les tècniques 3D i en la Barcelona de principis del segle XX.
En aquesta exposició es mostren nombroses imatges en 3D de Barcelona antiga, amb el sistema anàglif. Es tracta d’imatges digitalitzades i restaurades per Enric Riera a partir d’originals en vidres estereoscòpics. Són fotografies preses entre els anys 1914 i 1930.
El dels vidres estereoscòpics és dels sistemes més antics, consistent en dues imatges normals amb perspectiva una mica diferent, i on un visor especial força a cada ull a veure només una de les imatges. Podrem veure part del material original i algun visor dels que s’utilitzaven antigament.
Les imatges es mostraran en aquesta exposició amb el sistema anàglif, que consisteix a superposar les dues imatges originals en una de sola, amb un color diferent cada una. La imatge impresa resultant s’ha de visualitzar amb ulleres amb un filtre de color diferent per a cada ull.
També hi haurà sessions per provar les més actuals ulleres immersives de realitat virtual, amb les que podrem veure més imatges i vídeos digitals de la Barcelona de fa un segle.
Coordinació:
Joan Masats